|
|
 |
 RECICLAJES Zenghelis Rossi EMERGENCIAS Price Nature CONTACTOS Gracia Short circuits HOSPEDAJE Circo Diccionario L'Informatiu Oculum CONTRIBUCIONES Motoa Fiorescano Blevins Ramirez CAFÉ-GOURMET Fisac Lozano HOMELESSPAGE Lenin's corner ANC Winter ANC YOUNG ANIMALS Winter animals ARENA DIGITAL Wam-l SPACES Berlin CATCH AS Botta TRANSLUCENT Fonamentació Invitados y Enlaces Escribir a WAM Escribir a L'Informatiu |
Park Güell (2): La policromia retrobada 
 Darrerament, també s'ha notat l'efecte de la contaminació, especialment el de la pluja àcida, que ha accelerat aquest procés. La degradació de la rajola de terra cuita esmaltada és especialment greu per a l'arquitectura modernista i, juntament amb la corrosió dels fleixos embeguts en morter de calç, constitueix la seva principal causa de degradació. D'aquesta manera, els dos elements que van permetre l'esplendor d'aquest període de l'arquitectura, la policromia de la rajola i l'atreviment de les formes que permet el ferro dins la ceràmica, són la font més important de deteriorament. I aquest és un procés irreversible que requereix solucions difícils i complexes. En aquesta primera fase, s'ha intervingut en el recobriment de les voltes i les columnes de la Sala Hipòstila i de tot el banc perimetral. En l'un lloc i en l'altre, els desperfectes eren similars, però tant la seva intensitat com la dificultat que tenia la restauració eren molt diferents. Per començar, la Sala Hipòstila, tot i ser un espai exterior, està més protegit i, per tant, els efectes de la intempèrie són menors. Això va fer que el seu estat de conservació fos millor. Per una altra banda, el recobriment és fonamentalment blanc, malgrat l'efecte de mosaic que produeixen les diverses tonalitats, i els episodis de color es limiten els grans rosetons de Jujol. L'escassa presència del color ha simplificat el procés de reposició. Les restauracions anteriors, que sovint han estat una font de distorsió de l'original, van ser poc nombroses. Bàsicament, es concentraven en reparacions puntuals del trencadís a les llindes. En les fotografies, es pot comprovar la mala qualitat d'aquests treballs. Altres actuacions similars que uniformen la varietat de tons del blanc, es troben encara en l'aplacat dels murs de l'escala principal en la zona on no s'ha intervingut. 
 Pel que fa al banc, els problemes es repetien a major escala. La situació exposada, amb unes cares que es presenten a ple sol i unes altres a l'ombra i, per tant, amb diferències de temperatura importants, l'efecte del glaç, de la contaminació, i també del vandalisme, van fer que la major part del trencadís perdés la seva capa d'esmalt. També era notable l'efecte pertorbador de les reparacions anteriors. Parts molt grans del trencadís del banc, especialment en les zones més castigades, eren producte d'antigues restauracions fetes sense cap rigor històric. Aquestes actuacions s'aprecien fàcilment en les fotografies fetes abans de la intervenció actual. Concretament, pel que fa a les peces d'acabat del respatller i de la ronyonera, es poden identificar els dos models de substitució que corresponen a dues etapes diferents: una en la qual es col.loquen peces de colors uniformes -blanc, verd i blau- i una altra en la qual la substitució es fa amb peces de ceràmica d'Esparreguera -amb fons groc i diversos tipus de taques verdes. En tots dos casos, les peces tenen les juntes perpendiculars a la directriu i no en bisell, com en les peces originals. També s'havien substituït moltes rajoles blanques a la base del banc, tot i que a causa del seu color era més difícil d'apreciar. Un dels primers treballs duts a terme durant la restauració va consistir a identificar i documentar les peces de rajola. Es van determinar les diverses intervencions, a partir del tipus de rajola que es va emprar, de fabricació manual o mecànica, el tipus de vernís i d'engalba, el tipus de suport, i també per la manera de col.locar-les i el material de fixació. A més a més es va fer un minuciós aixecament fotogràfic dels elements policromats. En el cas del banc es va fotografiar per davant i per darrera, en tota la seva longitud, fent-ne una fotografia cada cinquanta centímetres. Criteris de la intervenció   A causa de l'ordre d'execució de les diverses fases en què es va dividir el projecte, el primer lloc on es va haver de substituir el trencadís va ser la Sala Hipòstila. La reparació de l'estructura de les llindes (L'Informatiu 56) exigia desmuntar tota la part inferior d'aquests elements, que és on hi havia els fleixos i, per tant, calia arrencar una part considerable del trencadís. El criteri va ser el d'afectar la mínima part possible i substituir el trencadís arrencat per un altre de nou amb les mateixes característiques que l'original. La fabricació amb terra cuita, engalba i esmalt de plom es va fer al País Valencià, per l'empresa Adex. Aquest procediment era absolutament respectuós amb l'original, però tenia dos problemes importants: d'una banda la gran dificultat d'aconseguir la continuïtat entre el tencadís nou i el vell, i, de l'altra, que se seguia utilitzant un material inadequat per al seu emplaçament.  Quan es va iniciar la restauració del banc es va replantejar aquesta solució. El seu greu estat de deteriorament exigia la substitució de moltes més peces i per tant, les dificultats d'aconseguir una continuïtat adequada eren considerables. D'altra banda, el nivell d'agressió a què està sotmesa aquesta zona hauria fet necessària una reposició constant, que hauria suposat un elevat cost de manteniment. L'alternativa a la utilització de la ceràmica de terra cuita era el gres. Aquest té unes característiques de resistència a les agressions externes molt superior. Amb gres era possible aconseguir rajoles blanques o de color llis idèntiques a les originals però, en canvi, era molt difícil reproduir les peces de color amb dibuixos geomètrics. Pel que fa a les mitges canyes d'acabat del respatller i de la ronyonera, la reproducció era difícil en tots dos materials. Després de nombroses consultes, i per tal d'aconseguir un equilibri entre fidelitat històrica i cost del manteniment, es va optar per prendre diferents opcions segons els diversos tipus de peces existents.Les rajoles blanques de terra cuita es van substituir totalment per gres. Es tracta, bàsicament, de la part baixa del banc i correspon a la zona més castigada. Es van fer vint-i-dos tons diferents de blanc i es van barrejar de manera aleatòria, tal com s'havia fet originàriament. També, pel que fa a l'especejat es va reproduir els diferents tipus de trencadís, més gran en les zones planes i progressivament petit en acostar-se a les parts corbes. Les rajoles de colors llisos o amb dibuixos seriats, es van mantenir sempre que tinguessin una certa quantitat d'esmalt en bon estat. Es van conservar tant les rajoles originals, com les restauracions anteriors consolidades que s'integraven bé en el conjunt. Les que no complien aquestes condicions es van substituir per rajoles de recuperació procedents d'edificis de la mateixa època o per peces noves realitzades amb les mateixes tècniques que les originals. Es van reproduir els dibuixos, els colors i les característiques dels vernissos a partir de fragments de les peces existents. En alguns casos es van poder utilitzar trepes originals de l'època i en d'altres es van haver de reproduir. La realització material de totes aquestes rajoles va anar també a càrrec de l'empresa Adex. Les peces en forma de mitja canya, que servien d'acabat i de ronyonera del respatller, van provocar un dels problemes més complexos de l'obra. Aquestes peces tenen un important treball original, probablement del mateix Jujol, amb esgrafiats per damunt i per sota de l'engalba, inscripcions, signes i taques de vernís de diversa coloració. Com que aquestes peces són en un lloc molt exposat, el nombre de rajoles originals que quedava era limitat, de l'ordre d'un 20%. Les peces substituïdes en anteriors restauracions alternaven el cromatisme i la composició general del banc. Calia trobar, doncs, una manera de substituir aquelles peces per d'altres que permetessin recuperar les característiques originals del monument i lectura unitària. Per això, es van fabricar unes noves rajoles seguint el model de les originals que s'havien conservat. Es van reproduir els esgrafiats i les taques de color genèriques i es van deixar de banda els elements més singulars, com ara les inscripcions o els signes. Aquestes rajoles es van fabricar en ceràmica de gres per tal de garantir-ne la durabilitat i porten un petit gravat amb la marca 92 que les identifica i que permet no confondre-les amb les parts originals. 
 Totes les peces de gres han estat confeccionades pel ceramista Toni Cumella, a la seva fàbrica de Granollers. Finalment, les peces d'autor i els objectes afegits (plats de porcellana, entre molts d'altres) s'han conservat en la seva totalitat. Qualsevol opció en un tema tan complex pot ser discutible, però no es pot negar el rigor i la coherència d'aquests plantejaments. L'aspecte més delicat, la substitució de la terra cuita per gres, es justifica per la consideració del manteniment de l'obra restaurada, un aspecte important que no sempre es té en compte. També l'opció de mantenir el material primitiu hauria tingut importants arguments a favor: la fidelitat a l'original, el mantenient del caràcter i de les qualitats pròpies de la terra cuita... Però és important destacar que en aquest moment, la diferència entre el gres del banc i la terra cuita de la Sala és, almenys per a nosaltres, absolutament impossible de determinar. Resta el dubte de com s'envellirà el banc actual, confeccionat amb els dos materials i si, amb el temps, la diferència de comportament no se'ns farà molesta.   Cal tenir present que la restauració implica sempre una transformació i, per tant, una pèrdua. Ruskin deia que els monuments tenien, com les persones, una vida i una mort, que calia deixar que el temps fes el seu treball i que els ocres de la vellesa amorosissin la decadència inevitable. El monument transformat en ruïna adquiria així, l'aurèola romàntica de l'evocació. Amb la restauració del Park Güell hem perdut, probablement, part d'aquesta aurèola però, en canvi, hem recuperat l'esclat de llum i d'optimisme que va tenir en el seu origen.Si pensem en la dificultat del procés de restauració és realment sorprenent el baix cost de l'obra. En total, el conjunt dels quatre projectes realitzats, incloses les revisions, no arriba als 375 milions de pessetes. La comparació d'aquestes xifres amb qualsevol de les campanyes publicitàries de promoció a què ens tenen acostumats les diverses administracions fa reflexionar sobre el diner que realment es dedica a la conservació del patrimoni. Anàlisi arquitectònica: Joan Sabaté Estudi econòmic: Aumedes/Peña Les fotografies que acompanyen aquest reportatge han estat cedides per la direcció facultativa de l'obra Illusió i respecte J. A. Martínez Lapeña i Elies Torres Arquitectes Quan vam rebre l'encàrrec de restauració del park Güell, ens va embargar certa torbació, barreja d'emoció, illusió i respecte, no tant per la dificultat del treball, com per la seva transcendència, en ser una de les obres més representatives de l'arquitecte Antoni Gaudí. Ambdós, l'arquitecte i les seves obres s'han convertit, en els últims anys, en valors de gran significat per a la ciutat de Barcelona, ja que han passat a ser emblemes per al seu reconeixement a l'exterior. L'operació de restauració es va centrar en la part que oferia un pitjor estat de conservació, la coberta de la Sala Hipòstila, i es va poder comprovar que aquesta part del parc havia estat reparada anteriorment en nombroses ocasions, actuant en el banc perimetral ceràmic, en el revestiment de trencadís del sostre de la Sala i en alguns dels elements de revestiment de les columnes que sostenen el sostre, que van ser substituïts. Després d'una minuciosa observació de la patologia que presentava l'estructura, i l'execució d'unes cales als elements més significatius, vam arribar a verificar el greu problema estructural que tenia la coberta i també la urgència de reparar les parts danyades de l'estructura. La solució adoptada va ser la reconstrucció de les llindes que, de columna a columna, sostenen en part les cúpules que formen el sostre. Durant la restauració es va descobrir l'enginyós sistema ideat per Gaudí de sostenir el banc perimetral per mitjà d'uns pòrtics metàl.lics que, en general, estaven en bon estat, tret d'alguns punts afectats per la corrosió provocada per la filtració d'aigua. El reblert de la plaça per tal d'aconseguir una altra vegada el nivell original es va fer amb àrid lleuger (argila expandida) que té una doble missió: per una banda, disminueix de càrrega al sostre i, per una altra, permet obtenir un millor aïllament tèrmic que alleuja, en part, els problemes de dilatació, que són l'origen també dels moviments i fissures que s'han produït en l'estructura. El problema més delicat, va ser la restauració dels revestiments de ceràmica, trencadís, del sostre voltat de la Sala Hipòstila i, més encara, de la peça més important del Park Güell, el banc perimetral. La ceràmica blanca, que d'origen procedeix de restes de rajola de València rebutjada per la seva destonificació, presenta, segons la nostra apreciació, 21 tons distints de blanc, des del blau al salmó. Es va haver de fabricar aquests tons per mesclar-los, i procedir a completar les parts que estaven deteriorades, les que havien desaparegut, les que s'havien restaurat grollerament i les que van ser destruïdes en el procés de reparació de l'estructura. En el banc, la ceràmica blanca restituïda es va fabricar en gres en lloc de rajola de València, ja que està més exposada a la intempèrie i a l'erosió, i això millora substancialment el comportament del material de revestiment. De les rajoles policromes, es van aconseguir les trepes utilitzades en la seva fabricació, per la qual cosa va ser fàcil de reproduir-les per reposar aquelles peces que els havia desaparegut completament l'esmalt. També van ser substituïdes les peces de capçament del banc i el cordó lumbar, que en restauracions anteriors s'havien collocat amb colors neutres i llisos, per altres fetes pel ceramista Cumella, de colors en to amb les peces originals, que encara restaven, i resten, en el banc després de la intervenció. En la restauració s'ha volgut ser fidel, no tan sols a mantenir la imatge del monument en tots els seus detalls, sinó també en les operacions de reconstrucció de la seva estructura. S'han refet els seus elements de tal manera que responen a la seva estabilitat de manera idèntica a la de la seva construcció original, utilitzant, això sí, els mitjans i materials de més qualitat i garantia, que la indústria actual de la construcció ens proporciona . Un treball d'artesania Luís García Guillén Cap d'obra Per a la correcta execució dels treballs de revestiment ceràmic es van seleccionar operaris amb una certa sensibilitat artística i els vam reciclar amb cursets de sis mesos. Finalment, un grup d'uns vuit operaris combinaven bé els colors. El rendiment obtingut en la col.locació de la ceràmica, entre 0,6 i 0,7 m2 en una jornada de nou hores, és un veritable treball d'artesania. No és tan senzill com trencar una rajola i col.locar-ne els trossets. Hi ha una part de manipulació important. Quant a les voltes, les dificultats més grans van ser la reflexió de la llum en seleccionar les diferents tonalitat de blanc (21 tons en total), la necessitat d'adaptar-se als radis de curvatura petits, l'acord entre la volta i la llinda sense que es produeixin cel.les i la degradació de la mida. Al banc, per respectar al màxim les tonalitats i la posició originària dels dibuixos, els operaris treballaven amb les fotografies de l'estat original fetes cada 50 cm. S'estenien tots els trossos a la vorera per poder seleccionar les diferents peces que s'havien de col.locar en cada moment. Tot i la troballa de peces antigues guardades a les coves del parc, la recuperació d'altres en enderrocs d'obres de l'època i de la recerca que vam fer als abocadors de Cornellà, molt utilitzats a principi de segle, es van haver de fabricar peces noves de manera totalment artesana. Gràcies a totes aquestes recerques i treballs el resultat final aconseguit, quant als colors, em sembla del tot satisfactori. La col.laboració en la identificació de rajoles i la fabricació dels blancs de gres per al banc, per Toni Cumella, va ser molt important. Sala Hipòstila i teatre grec Joan Bassegoda i Nonell, Hon. FAIA Director de la Càtedra Gaudía Quan l'Ajuntament i el Ministeri de Cultura van iniciar un projecte de restauració d'aquestes parts del Park Güell, l'Ajuntament m'encarregà un estudi històrico-descriptiu del parc, un projecte de reglament per al futur funcionament de la zona i la supervisió de totes les obres. Vaig lliurar els documents que em van demanar i, durant un curt període, vaig tenir ocasió de visitar els treballs juntament amb els arquitectes autors del projecte. No és la meva intenció criticar l'obra feta i em limitaré a exposar el que crec que s'havia d'haver fet. La Sala Hipòstila i la plaça havien estat repetidament restaurades. No crec que hi hagués necessitat d'una restauració estructural a fons, sinó la continuació de les obres de manteniment. L'escola veïna s'havia de treure fora del parc i calia restituir l'edifici a l'estat que tenia el 1922 la casa Larrard, on va viure i va morir el senyor Eusebi Güell i Bacigalupi el 9 de juliol de 1918. El trencadís de la part baixa de les columnes de la Sala Hipòstila i el del banc del teatre grec és una obra extraordinària de l'art de Gaudí i s'havia de conservar íntegrament, tenint cura solament de canviar les tessel.les que haguessin perdut el vernís. Aquestes tessel.les havien de ser fragments de rajola de València, a ser possible antiga, o fabricada amb els procediments de començament de segle. L'operació requeria solament un equip d'un paleta expert en trencadís i una parella de manobres i començar la restauració per una punta del banc i, un cop arribat a l'altra punta, reiniciar el procés. Sempre sota el concepte de manteniment, mai amb una restauració violenta. Quan Gaudí va fer el banc utilitzà obrers especialitzats en la part de color, i manobres en la part blanca. Reuní un grup de manobres i els mostrà una pila de rajoles de València blanques i els digué que separessin les que tenien tons blavosos, groguencs o d'altres tons. Els manobres que no foren capaços de destriar correctament els matisos, no foren empleats en la construcció del banc. Calia haver trobat un accés que fes visitable la cisterna sota la Sala Hipòstila, ja que és un extraordinari espai arquitectònic totalment desconegut del públic. En general, el que convenia a aquesta zona del parc era un manteniment continuat amb inversions anuals successives, i amb un personal molt qualificat i una direcció d'obra assídua i evitar una despesa de gran volum feta de cop. Mereixia una cura especial el capçat del respatller del banc i la línia horitzontal a mig respatller en els quals figuraven les incisions i el color fets per Josep Maria Jujol. El banc havia de tractar-se com una obra d'art, com si fos una pintura d'un gran mestre, en la qual no es poden fer actuacions violentes o de la mà de persones no especialitzades. FASES D'EXECUCIO 1.- Restauració de la Sala Hipòstila finançada pel Ministeri de Cultura
2.- Restauració de l'Arquitrau finançada per l'Ajuntament de Barcelona
3.- Restauració del banc i paviment de la Sala Hipòstila finançada pel Ministeri de Cultura
4.- Addicional restauració del banc i pavimentació (adicional al projecte 3) finançada per l'Ajuntament de Barcelona
5.- Tractament mitgeres del Park Güell finançat per l'Ajuntament de Barcelona
Total previst: 351.367.564 ptes. Total cost: 374.481.056 ptes. |
 |